Dubtes transcendentals

La setmana passada un alumne jovenet, de primer de l'ESO, ens va preguntar a classe:

- Per què hem de fer estos mapes si tenim Google Maps. No val pa res!

Aquesta reflexió absolutament transcendental deuria motivar una profunda revisió del nostre sistema d'ensenyament perquè ens mostra, d'una manera directa, clara i proactiva les falles d'un model que en molts aspectes ha quedat obsolet respecte de la societat.

Recorde, de menudet, trobar a l'escola iniciatives avantguardistes que omplien les meues expectatives d'aprenentatge perquè no les trobava a casa. I no puc queixar-me de que a casa no hagem tingut els últims avanços tecnològics. Ara, en canvi, l'alumnat apren més fora de l'aula... o això és el que sembla (perquè els mitjans ens ho volen mostrar) però no és ben bé cert aquest mantra.

Segurament, els adolescents que tot just en entrar a l'institut comencen a sentir-se més autònoms i més lliures pensen que ho saben tot i que a l'escola no aprenen res. Ho escolten a casa; ho veuen als mitjans on no paren d'eixir experts docents donant lliçons de com s'han de donar les classes quan molts no han posat un peu a un aula mai; ho perceben, en fi, d'un món on la instantaneitat és un dels valors més preuats d'acord als designis dels gurús capitalistes molt preocupats per fomentar el consum ràpid de tot allò que calga mentre els reperten beneficis econòmics.

El xiquet en qüestió, però, no sap que aprendre a localitzar accidents geogràfics en un mapa està permetent que desenvolupe el pensament abstracte que, en els últims anys, les noves generacions han atrofiat per causa de tablets i pantalles. El que no sap tampoc és que aprendre a fer un mapa (perquè no és només saber posar un nom d'una muntanya) està ajundant-lo a comunicar-se perquè elaborant un document gràfic interactua amb els seus iguals. El que segurament no ha pensat aquest alumne (i la resta de gent que pensa igual) és que aprenent a localitzar adequadament les muntanyes, serralades, rius i llacs del món està aprenent a interpretar-lo perquè només allò que es coneix arriba a entendre's. En fi, el que no pot saber encara aquest xiquet és que saber com és la superfície de la terra (on vivim, per cert) li permetrà viure i desenvolupar-se com a persona. Qui sap! Conforme estan les coses, en el futur igual ha de desplaçar-se per a treballar i farà bé de saber utilitzar els mapes (més enllà de Google Maps) per entendre com és el lloc on possiblement li toca anar a guanyar-se la vida.

Siga com siga, escriure sobre aquest tema baladí pot resultar una mica frívol o insignificant en la que està caient a Espanya. No trobava el moment de compartir aquesta reflexió i cada minut que passava durant la setmana menys important era allò que ens va dir un xiquet a una classe d'institut. Però, ves per on, igual és molt important el tema perquè si aquest jove es fa preguntes tan determinants com la que ens va fer, potser se n'arribe a fer altres sobre la realitat que ens està tocant viure i que ell patirà. Potser, eixa inquietud característica de la joventut l'empente a qüestionar-se altres coses i d'ací a uns anys arribarà a entendre que saber on està la Meseta o el Sistema Central és important per a discernir més fàcilment la Història d'Espanya; o saber que els Pirineus són l'istme que separa la Península Ibèrica de França és una barrera natural que separa molt més que dos països; o saber que la Gran Plana Europea està ahí perquè en unes altres èpoques el continent va estar glaçat... I mil coses més.